Des que va començar la crisi han hagut d’emigrar milers de joves, amb formació o sense. La manca de feina que s’adeqüi als nostres estudis, el fet que la poca feina que hi ha sigui sense qualificació i precària, la inaccessibilitat dels requisits en els nostres sectors per a joves acabats de llicenciar, uns salaris que impedeixen cobrir les necessitats bàsiques i la dificultat que aquest jovent es pugui automantenir fa que molts joves optin per marxar en busca d’una oportunitat laboral que aquí no troben.
Jo mateixa sóc una d’aquestes joves que ha migrat a un altre país per poder tenir més oportunitats. Vaig haver de partir després de tres anys d’haver estat treballant en feines temporals, precàries i sense cap relació amb els meus estudis. Vaig poder reunir uns quants estalvis, però insuficients per poder estudiar un màster, ja que encara que em pogués permetre la matrícula, viure a Barcelona durant un curs val quatre vegades la matrícula. Aquest és un altre dels drames dels joves que vivim al Pirineu, la dificultat econòmica d’accedir a estudis superiors.
Quan et trobes en una situació així et sents frustrada, sents que tot el que has fet no ha servit de res, els diners que han invertit els teus pares en la teva formació se n’han anat en orris, notes que comences a oblidar els coneixements que havies adquirit i cada cop et sents més inútil i improductiva. Realment et sents fracassada.
Vaig decidir formar-me amb l’anglès. Per tant, vaig decidir invertir els diners estalviats en marxar a Gales, una nació dins del Regne Unit. Les facilitats que vaig obtenir i la situació en què em trobava m’obligaven a fer-ho.
Jo no volia marxar de cap de les maneres, m’encanta el Pirineu i sempre parlo molt orgullosa de la nostre comarca. Però és una llàstima que aquesta terra no m’hagi pogut aportar la meva pròpia autonomia a través d’una feina que m’omplís. Per això em va costar un mes poder adaptar-me a la nova situació, una altra cultura, llengua, societat, país, etc. La por de tornar a fracassar i d’haver de tornar amb les mans buides et persegueix constantment.
De seguida vaig trobar dues feines de mitja jornada i quan en una vaig començar a progressar vaig deixar l’altra. A la feina són molt més relaxats que aquí, no exigeixen tant al treballador i hi ha una jerarquia amb molts nivells on fàcilment pots anar ascendint, la sobrecontractació de treballadors fa que el sistema funcioni de forma més eficient, i permet que el treballador vagi més descansat i l’espai es mantingui en millors condicions. El sou és més decent comparat amb el del nostre país, ja que amb el sou d’una cambrera es pot pagar la casa, les factures, la vida i fins i tot poder estalviar una mica.
M’agradaria desenganyar aquella gent que pensa que per aprendre un idioma passar-se un trimestre o mig any és suficient, és completament fals. Necessites esforçar-te molt, perdre la vergonya i sobretot apuntar-te a alguna acadèmia o college per poder complementar gramaticalment el que aprens al carrer o a la feina. En aquest sentit només tu et pots ajudar perquè la gent no et corregirà, ho troben una falta d’educació.
De seguida que vaig arribar vaig començar a fer amics, que es converteixen en la teva única família i amb els quals estableixes un lligam molt fort: només us teniu els uns als altres i això pesa molt. El fet de deixar la gent que t’estimes i aprecies també t’ensenya a veure que ningú és imprescindible i de seguida comences a espaiar més el contacte amb la gent de casa. Finalment només mantens el contacte amb qui realment s’interessa per tu i aviat veus qui et troba realment a faltar i qui no.
Aquesta experiència m’ha fet perdre la por de començar de zero. Ara mateix em veig motivada per poder anar-me’n a qualsevol lloc del món i poder iniciar una nova vida. No tinc gens clares les meves prioritats en aquest moment. Hi ha dies que em llevo i penso amb poder tornar al més aviat possible i altres dies penso en tot el que he aconseguit, en el que em queda encara per fer i en la possibilitat de no tornar perquè saps que no t’espera res de bo. Vull assolir el nivell d’anglès suficient per poder treballar en una feina relacionada amb els meus estudis.
Amb tot això puc concloure que és una experiència amb la qual només guanyes, no hi ha cap pèrdua quan es tracta d’aprendre un nou idioma, una nova societat o cultura i sobretot en saber com començar de zero. Per tant, animo a qui estigui indecís a fer-ho: que no tardi tres anys com jo i s’engresqui a iniciar aquesta experiència que l’omplirà de nous coneixements i d’orgull.
