En plena natura.

L'altre dia vaig estar mirant la pel·lícula Into de wild. Està basada en fets reals, d'un noi d'uns 23 anys de l'Estat de Virginia en els EUA. Aquest noi anomenat Christopher McCandless deixa els estudis per donar tots els seus estalvis i desfer-se de totes les seves possessions excepte d'una motxilla amb lo bàsic per sobreviure.

Durant el seu camí va coneixent força gent en les que comparteix grans experiències, fins que decideix marxar absolutament sol en un remot lloc d'Alaska a buscar-se la vida sense cap tipus d'ajuda a banda d'una escopeta per caçar i un llibre sobre herbes comestibles. Poc a poc en aquell lloc sembla que comença a empendir-se d'haver-se quedat sol, fins que finalment s'enverina quan s'equivoca menjant una planta verinosa. Un dels últims pensaments era "La felicitat només s'assoleix si se comparteix"; aquestes paraules m'han quedat marcades, ja que és el jo penso.
En aquell moment just abans de morir, se n'adona que quan va ser realment feliç va ser quan passava tots aquells moments amb les persones que anava coneixent fent camí sense rumb.
M'agradava la seva actitud, perquè ell realment anava sol i se sentia totalment independent però sempre se trobava a algú amb qui estar.
Jo me considero una persona força independent, no m'agrada que m'atabalin massa, però m'agrada molt estar amb gent i conèixer gent nova allà on vaig. Conservo amistats sense xerrar-hi ni veure'ns gaire però sé que sempre estem ahí.
Estic començant a valorar molt a les persones que actuen quan senten que ho han de fer. Fins ara em donava la sensació que eren persones ràncies i poc sensibles. Però m'he adonat que realment és millor un silenci que una resposta per compliment. Però quan actuen saps que ho fan de tot cor sense cap mena de dubte i és llavors quan t'hi sents molt pròxima a aquest tipus de persones i sembla que te sentis més recompensada que amb una persona que contínuament intenta complaure't (aquestes no són males persones, ans al contrari, són més fàcils de portar i comprendre).

Jo crec que me situaria en un terme mig, tot i que reconec que acostumo a intentar complaure constantment a la gent que m'envolta, la majoria de vegades me surt de tot cor.

Com nassos he acabat desviant tant el tema... :0